Kà Barceló

La notícia de la tornada de la germana de la Rosa a la masia l’ha trasbalsat del tot. No se n’adona que li fa estrebades als cabells de la mare mentre la pentina i, al final, ella es queixa i li aparta la mà bruscament.
     —Perdona, mama.
     —No sé en què penses, Rosa! —. La gata que reposa a les seves cames baixa a terra.
     Després de dos anys sense rebre notícies de la Victòria, ara va i torna com si res. Quina cara més dura. S’ho hauria d’haver pensat abans de marxar deixant-la sola amb tot el pes de la responsabilitat. És evident que no té consciència. I amb tot el que ha patit la mare amb la seva desaparició… La pobra es pensa que ha tornat per fer-la contenta. De vegades no sap què diu; des que va patir l’ictus dos mesos després que la inconscient els abandonés. Ni tan sols es va dignar aparèixer a l’hospital. Encara voldrà heretar, i tot. No. No permetrà que els torni a estafar fent-se passar per la filla desvalguda. El pare li ha dit mil vegades que no es preocupi, que té el futur resolt amb tot el que està fent per la família, però la Rosa té por que la seva germana el faci canviar d’opinió, perquè ja ha vist com se les gasta.
     La mare li demana ajut per aixecar-se i la Rosa l’agafa per les aixelles.
     —Baixem a sopar —diu la dona posant-se bé les grenyes que li han quedat fora del monyo.

     Al menjador hi ha un silenci incòmode. El pare mastega un mos de pollastre fent soroll, la mare talla amb cura una cuixa i la Victòria engoleix les últimes patates de la guarnició.
     —Menges massa de pressa —La mare l’assenyala amb el ganivet.
     —Sí. A Barcelona tot va molt ràpid.
     Un altre silenci.
     —Llavors què? —Inquireix la Rosa fent sonar el plat en llençar-hi la forquilla —. Vens a treballar o a viure de gorra?
     La Victòria se la mira arrufant el nas.
     —No sé per què em tractes així.
     El pare la interromp:
     —La teva germana té raó. Passat demà comencem la verema. La vinya és un bon lloc per reflexionar i tocar de peus a terra.
     —No tinc res a pensar. No m’ha anat bé a la ciutat i prou.
     —Victòria… —remuga la mare—, veig que segueixes amb les teves impertinències. Fes cas al teu pare. Si et diu que toca pensar és que toca fer-ho.
     La Rosa fa un mig somriure; ha guanyat la primera batalla en el sopar de benvinguda. Amb una mica de sort, la pocapena no aguantarà la feina del camp i tornarà a marxar.

     La Rosa observa els treballadors a la vinya més propera a la masia. També hi ha la Victòria, que porta el barret de palla de bon matí augurant un altre dia xafogós. Ja hi ha treballat cinc jornades veremant i de moment no es cansa. De fet, encara hi troba temps per anar a escalfar-li el cap a la mare en visites clandestines a la seva habitació just quan es fa l’hora de sopar. Ella hi ha arribat a temps d’interrompre la jugada tres cops, però la resta de vegades no ha pogut evitar que hi hagi anat per difamar-la. Quina maldat més gran, inflar-li el cap a un ésser tan dèbil…

     Mentre la cassola amb l’estofat fa xup-xup, la Rosa intenta tornar a enxampar la Victòria amb la mare, però no hi és allà i l’ha d’anar a buscar a la seva cambra. Per algun motiu espuri no hi ha anat avui. La troba estirada al llit de bocaterrosa amb el mòbil a la mà.
     —No penses parar la taula, almenys?
     —Bona nit. Us ha faltat temps per treure les coses de la meva habitació…
     La Victòria la mira amb aires de condescendència i a la Rosa li ve al cap l’espai de les golfes i el secret que hi ha sepultat.
     —Deixa’t de romanços i anem al gra: Què pretens escalfant-li el cap a la mare?
     —Encara no me’n sé avenir d’aquesta rebuda. Però què t’ha passat? No et reconec, Rossi.
     Ella s’adona que la intenta manipular amb velles costums de germanes ben avingudes.
     —No desviïs el tema. La mare m’ha dit que la fas plorar. Com pots fer una cosa així?! Què no ho veus, que és una dona indefensa?! Per culpa teva va caure malalta! Ets una pocavergonya!
Sembla que la Victòria vol treure quatre llàgrimes.
     —T’equivoques amb mi.
     —Em sembla que no.
     —Vull explicar-te per què he tornat, però m’agradaria fer-ho quan estiguem més calmades.
     —No intentis manipular-me.
     —Estic molt cansada —interromp tornant a mirar el mòbil.
     —Cansada? Cansada de què? De collir raïms una vegada a la vida? Ves a saber si en realitat no has deixat perdre la feina… —Comença a tindre palpitacions—. T’ha faltat temps per tornar a enganxar-te a la mamella i crear més problemes. El millor que pots fer és marxar. No ets benvinguda en aquesta família     —. Es queda callada esperant una reacció que justifiqui la violència d’aquelles paraules.
     —Avui no baixaré a sopar.
     Definitivament, pensa que el paper de víctima sempre se li ha donat molt bé.

     La paranoia no és el fort de la Rosa, però admet que, després de dotze dies de convivència, comença a veure cert comportament estrany del pare. Ella pot controlar l’espai de la casa, però no veu què passa durant el dia, quan la Victòria és a la vinya i el pare al celler. Sap molt bé que es troben en algun moment del dia i del que ella és capaç per convèncer-lo i, encara que confia en la paraula d’ell, tem per la debilitat que sempre havia tingut per la filla petita.
Just avui, quan ha acabat d’ajudar a banyar-se a la mare i es dirigeix cap a la cuina, no pot reprimir un sentiment d’impotència en veure sortir de l’habitació del pare la Victòria.
     —Què hi feies, aquí? —No li diu paraules més grosses perquè no sap si ell les escolta.
     —No res —Fa mala cara—. Parlava amb el pare.
     —Sobre què?
     —La feina de demà.
     Les explicacions lacòniques encara li provoquen més sospites i mira la porta tancada com si anés a donar-li alguna resposta. Però no l’hi dona. Només s’obre de cop i el pare surt tot cofoi. La Rosa s’estremeix quan acaricia els cabells de la Victòria, que defuig el seu contacte.
     —Ja està el sopar a taula?

     Avui la Rosa ha sortit a prendre l’aire per la vinya cap al tard, quan les ombres s’allarguen i les fulles dels ceps tornen en sí del seu desmai. La calor ha estat extrema i les orenetes refilen sobre les passades a la cacera de mosquits. Fa molts dies que no es pren un descans; la mare no l’hi posa fàcil. Ara que la Victòria és a la masia, el pare no la reclama tan sovint i això li permet escapar-se de tant en tant per sortir d’aquell espai enverinat. Perquè l’ambient s’ha tornat irrespirable des que ha tornat. La mare es queixa que la insulta i la fa patir, i li diu que malparla d’ella al pare dient-li que no hi toca. Aviat li dirà el mateix d’ella, si se’n descuida. És qüestió de temps que escampi les calumnies als temporers, als tiets i ves a saber a qui més.

     Quan torna a la masia, no veu llum al vestíbul i hi regna un silenci diferent. La Rosa observa a través de la finestra com el cel d’un blau molt intens s’apaga. No té gana. Avui els altres tres han sopat mentre ella passejava i sembla que s’han retirat a les alcoves. Decideix passar un moment per l’habitació de la mare, que dorm profundament. Obre una escletxa de la finestra perquè sap que li agrada sentir l’aire fresc i el cant dels ocells matiners. Després surt de la cambra tancant amb sigil per no cridar l’atenció de ningú de camí a la seva habitació. Tot continua en calma davant la porta del seu refugi. Feia molt de temps que no hi havia tanta tranquil·litat. O potser és ella, que necessita fer descansar el cap i per això veu pau al lloc on es vol muntar una guerra. Gira el pom i empeny la fusta vella. Amb el resplendor moribund del dia, li sembla veure la gata sobre el llit, però no és ella. S’hi acosta lentament, com si hi hagués vist un fantasma. I el troba. La vella nina de roba a qui fa molts anys li van arrencar els llavis de feltre, ella i la seva germana, la mira d’una manera inquisidora. Ja els coneix, aquells ulls. Els hi havia promès un silenci que ara es trenca amb la seva presència espectral. L’olor de la pols oblidada li eriça la pell. No vol recordar per què li fa tanta por, però sap que aquell cos mut és l’esperit d’allò que ha de romandre mort.
Immediatament pensa en la Victòria i en els rumors que escampa sobre la bogeria de la mare. Ara també vol fer-la parar boja a ella amb l’aparició de vells fantasmes. La Rosa va deixar la nina tancada a les golfes, junt amb totes les altres coses de la seva germana, dos mesos després que marxés, i va amagar la clau a la cuina, a dins d’un pot ple de farina. Ha de baixar-hi per mirar d’esbrinar com hi ha anat a parar l’espectre al seu llit.

     La quietud que li semblava pau, ara s’ha transformat en pànic. Agafa la nina com si cremés i no la mira, no sigui cas que torni la mala astrugància. Puja al tamboret per arribar al prestatge on hi ha el pot de la farina, però només aconsegueix fer-lo caure al terra. Es trenca en mil pedaços amb un terrabastall aclaparador i el cor s’accelera. I s’imagina el pare i la Victòria assenyalant-la des de la talaia del menyspreu. Li venen a sobre els pensaments més funestos com una allau negra.
     La clau ha anat a parar sota l’aigüera i l’escampada de pols blanca ho empastifa tot. Es dona pressa a escombrar les restes de la clandestinitat resant perquè les parets de pedra no hagin deixat passar cap soroll. Recull la clau i la posa a la butxaca. És impossible que la Victòria sabés on l’havia amagada.

     Mentre puja l’escala cap a les golfes pensa a trencar la nina en mil pedaços.
     Quan posa el peu a l’últim esglaó nota les pulsacions molt accelerades; té un mal pressentiment que es confirma quan descobreix la porta oberta. Per l’escletxa s’escola una pudor anyenca que la paralitza. Igual que la foscor, que és aterridora. Encén la llanterna del mòbil i recorre l’estança amb la llum fins que s’atura a la pila de mobles i capses que van pujar de l’alcova de la Victòria. El silenci també l’esgarrifa, però s’hi endinsa igualment. De sobte, el soroll d’alguna cosa arrossegant-se per terra li obre els ulls de bat a bat i aixeca el braç per enllumenar més superfície contenint la respiració. Si la seva germana hi és a dins la sentirà…

     El cos mig adormit de la Victòria descansa al costat d’una pila de llibres i fotografies velles.
     —Què…? —S’incorpora protegint-se els ulls de la llum inquisidora.
     —Què coi hi fas aquí?!
     Uns segons de silenci expectant.
     —Tinc els llavis.
     —Què?
     —Els llavis de la nina —Encén un fanalet i li dona un tros de feltre vermell— Havíem de desfer-nos-en per sempre, però me’ls vaig guardar.
     La Rosa es queda muda observant-los.
     —No he pogut oblidar tot el que ha passat des que vaig marxar.
     —No vull saber res de les teves històries. Ja ens has fet prou mal.
     —Sé com et sents.
     —No en tens ni idea. Et vull fora d’aquí! —Li llança la nina amb fúria—. Tu ets la culpable dels mals d’aquesta casa!
     —No tinc la culpa de res, Rossi. Ni tu tampoc.
     La Rosa s’ennuega.
     —Per què has tornat? —Sanglota—. No em puc permetre…
     —Ho sé —La interromp—. I ho sento moltíssim. Tenia l’esperança que podria obrir-li els ulls a la mare però… — Exhala un sospir tremolós.
     —No saps què és esperar el monstre de la nit dies i dies i dies… I quan vas marxar… —S’atura per empassar-se les llàgrimes.
     La Victòria s’acosta a la Rosa per abraçar-la, però la refusa.
     —Ves-te’n!
     —Me’n vaig demà a la nit. El pare hi serà fora un parell de dies. T’espero davant les cavallerisses, a les dotze. La mare estarà dormint. Si us plau, no permetis que aquest malson continuï.

     Són dos quarts de dotze i la Rosa es mira la maleta mig plena. Hi ha ficat la nina que ha rescatat de la foscor de les golfes pensant en la bogeria que és a punt de fer i comprova quina hora és.
Fes-ho per tu, li ha dit la Victòria. Però ella sent com se li eriça la pell en recordar el xiuxiueig aterridor del pare a cau d’orella. Llavors torna a mirar la maleta i s’hi asseu al costat.
Durant quinze minuts agònics, la mare pren el relleu als seus pensaments fins que és a punt de fer-se l’hora de la fugida. Ja hauria de ser al vestíbul, però deixa córrer els segons, que ara volen. Agafa la nina i l’abraça amb força. Se li fa un nus a la gola i s’aixeca per acostar-se a la finestra. Les llums vermelles d’un cotxe s’allunyen, sense més, i ella torna al llit amb passes de plom per seure-hi amb la mirada perduda. Se li torna a nuar la gola, ara més fort. Busca el mocador a la butxaca per assecar-se unes llàgrimes que cremen i quan el treu, els llavis de feltre cauen al terra. Els agafa i, amb delicadesa, els posa a la cara d’una nina que renaix.