El meu robí
Trepat Novell 2020 • Carles Andreu
Ara que han caigut les fulles de les vinyes i el corrent de llevant ens humiteja els llavis, penso en com s’ha fet de gran, la meva filla. Avui celebrem el seu aniversari. Divuit anys plens de noves experiències, de plors i neguits, però també de moments inoblidables. L’adoro. Des que vaig saber que seriem tres, a casa. Les últimes setmanes d’embaràs em vaig afartar de taronges, de raïm i de maduixes que anava a comprar a una botiga gurmet perquè encara no era la temporada. Recordo les aromes dolcenques de les gomes d’esborrar de nata que la Paula —així és com es diu, la meva nena— guardava a l’estoig que portava a l’escola, i que jo mateixa vaig estar a punt d’empassar-me quan tenia nou anys. També me’n recordo de les seves riallades quan hi havia festa i de les llàgrimes amargues quan s’entestava a fer-me enfadar. L’acidesa amb què comentava algunes coses quan estava a punt d’anar a l’institut era un signe inequívoc d’una personalitat poderosa, malgrat la innocència pròpia del seu curt recorregut de vida. Ara la contemplo flairant a dins la copa de vi. El petit robí encastat a l’anell que li hem regalat, el seu pare i jo, llueix brillant com ella i m’emociono perquè sé que la frescor de la joventut l’acompanyarà tota la vida.
