Kà Barceló

Quinze d’agost. Onada de calor i sequera des de l’estiu anterior. Falta de pluja i d’amor. En el segon cas, des que tenia memòria. “Ja seria hora, no?”. Del sexe ja se n’encarregava ella a la seva habitació.
        La Rita i els seus pares van arribar a la finca del celler on hi havien contractat dues setmanes de vacances. Tan sols esperava que, tot i les restriccions d’aigua, la bassa estigués plena.
        Enfront de camps de vinyes sedegoses, hi destacava la masia amb parets de pedra al costat d’una piscina que, miraculosament, lluïa blava i cristal·lina rodejada de gespa força ben cuidada i algunes palmeres; un oasi enmig del paratge ressec del Garraf. A la Rita, els prop de quaranta graus a la tarda no li auguraven una estada gaire prometedora. Què havia de fer, en aquell paratge secallós, a part de fer una capbussada? No hi havia dret. La seva germana gran s’havia lliurat de les vacances familiars i podia gaudir d’uns dies sola a casa amb la parella. Els amics de l’institut també estaven passant l’estiu a Barcelona. Almenys allà hauria celebrat el seu divuitè aniversari fent unes birres al bar.
        Els dies posteriors a l’arribada van ser com se’ls imaginava: xafogor i veïns d’habitació soporífers. Quan la canalla s’apropiava de la piscina no hi havia qui s’hi capbussés amb decència i, encara pitjor: ni un jove a menys a quaranta milles. Va haver de conformar-se amb el Tik Tok i l’Epic Vlog de El Rubius per calmar les hormones revolucionades.
        La rutina es basava en passar estones a l’ombra de les palmes escoltant la música de la Gemma Humet, ben alta als auriculars; després tocava dinar i migdiada, una altra vegada sobre la gespa. Quan el sol ja era baix, feia un volt fins a una de les parcel·les de vinya —li havien dit que era de garnatxa vella—, a vint minuts de camí per un sender silenciós i aromàtic rodejat a banda i banda de pins llargueruts, matollars ressecs de garrics, romaní i esbarzers amb mores escarransides per la falta d’aigua. La solitud aguditzava els sentits, i el ritme simètric del cant dels grills els acaronaven. La Rita anava cada dia fins a la barraca de pedra seca que hi havia a la vora del camp de ceps recargolats i s’hi asseia a dins, a la fresca. Sovint stalkejava l’Instagram i feia petar la xerrada amb algun dels seus amics per Whatsapp. Després, inebriada per les aromes eixutes del bosc i induïda per l’isolament i la lleugera escalfor de la brisa vespertina, es masturbava silenciosament estirada sobre una tovallola que duia a la bossa. El primer dia que es va atrevir a fer-ho va deixar la roba ben bruta de terra. “Nena, on t’has ficat?”. Llavors s’hi quedava en el seu amagatall uns minuts escoltant els xerracs estiuencs mentre li baixaven les pulsacions, estabornida per l’excitació.
        I així van passar set dies fins al seu aniversari. Al migdia li havien preparat una mena de festa: tots els hostes l’esperaven en una de les sales guarnides amb mobiliari antic i cortines daurades. A ella, tot allò li semblava tan carrincló com innecessari. Una taula molt llarga lluïa com un vitrall infinit ple de copes de cristall molt fi; quatre per cap sobre unes estovalles de paper amb uns cercles dibuixats, on hi reposaven. A un costat d’aquestes, hi havia un petit bol ple de bastonets de pa i un tovalló de color robí. També hi havien preparat sis vins disposats en línia. Dos parells de colls d’ampolla de Clàssic Penedès vestits d’alumini treien el cap entre el gel a dins d’una glaçonera. Els pares de la Rita i la resta d’assistents somreien com si haguessin vist un àngel, un d’aquells de la guarda. “Si no, de què”. Quan hi van ser tots al seu lloc, va entrar a la sala l’enòleg del celler. Els ulls de la Rita es van obrir de bat a bat. Aquella paraula no feia per a ell: Enòleg… Massa seriós per a un noi tan jove —diria que uns vint-i-cinc, a tot estirar—, i pel seu posat alegre. L’Eduard es mostrava com una persona amable i extravertida, d’aquelles que tant li agradaven a ella. Realment era el pibon amb els llavis més bonics que havia vist mai. Eren tan carnosos… Les seves paraules de benvinguda la van embadalir. Amb els ulls brillants i vius, parlava del terrer rocallós del Massís del Garraf, de l’esforç per continuar el projecte que havien engegat els seus avis, i del vincle sentimental que havia establert des que era petit amb unes terres plenes de vida. Deia que el seu desig era passar el llegat als seus fills perquè continuessin llaurant la història de l’indret. “Ja seria jo mateixa, la seva mare…”. Una història contada a través dels vins, transmissors d’aquest afany tan vibrant com el borbollar de la fermentació.
        Tot seguit, unes paraules fent referència a l’aniversari de la Rita, que es va enrojolar:
        —És un honor fer partícip d’aquest projecte a gent jove com tu —va dir l’Eduard mirant-la amb trapelleria—. Per molts anys, Rita. Espero que gaudeixis molt del teu primer tast de vi.
        Tots van aplaudir fervorosament. Llavors, el que es va convertir en el seu crush va començar una dansa deliciosa entre els assistents per servir els vins mentre explicava tot de coses sobre l’efervescència, la sequera, el xarel·lo i els controls de maduració de la garnatxa. La proximitat del seu cos quan s’acostava cap a ella era com una carícia per als sentits, i els segons durant els quals aquell raig inflamat omplia de goig la seva copa eren la millor de les delectances. I què dir del seu port vigorós… Quina tensió tan encisadora, i quina mirada tan còmplice. Les mànigues de la camisa arremangades mostraven uns braços ferms i torrats pel sol de l’estiu. I aquelles paraules: fruita negra, espècies —ella diria que afrodisíaques—, potència i un toc mineral que va transportar-la a la intimitat de la barraca de pedra… La Rita ensumava la copa per trobar l’encís del qual parlava. Però, de fet, ja l’havia descobert.
        Per últim, el comiat: Un brindis amb un escumós ancestral de seda que es mostrava fragant i un punt amargós, just quan s’acabava la festa.
        A dos dies de finalitzar les vacances, la Rita acudia a la cita amb les parcel·les dels voltants de la masia. D’ençà del tast, que intentava trobar-hi l’Eduard fent un dels famosos controls de maduració. Al matí s’hi acostava a les més properes i a la vesprada tornava al camp de les garnatxes. Ni l’obstinació de la calorada, ni les nuvolades amenaçadores que aquella tarda havien enfosquit el camp de ceps melancòlics aturaven la dèria per fer realitat aquella fantasia tan insistent
        Una bandada d’orenetes sobrevolava la parcel·la solitària canviant de rumb constantment amb un xivarri de refilets que acompanyava el remoreig dels pàmpols agitats per la llevantada, encara tèbia. Semblava que anava a ploure. “Res, quatre gotes…”. La Rita va tancar els ulls per respirar profundament. Ignorava l’avís. Només volia endur-se el record d’aquelles aromes fresques a Barcelona. Després va estirar-se sobre el terra, a recer d’un dels ceps que la protegia amb els seus braços torturats. L’escalfor acumulada a l’argila blanquinosa li acaronava l’ànima. I llavors, l’agitació sota les fulles que intentaven fugir d’un cel amenaçador fet de núvols de cotó-en-pèl. Pensava en la mirada càlida de l’Eduard mentre estirava els braços per sobre del cap i la samarreta deixava descobert el melic, a mercè de l’oratge. La pell de gallina i moviments sinuosos prement el clítoris amb el dolç frec de les cames. Desitjava que no s’acabessin mai, aquelles esgarrifances tan delitoses. La Rita panteixava i els mugrons es convertien en acer, obria la boca com si engolís l’aire i passava els dits per l’entrecuix just quan arribava l’orgasme i el cel es tornava negrós. Un llamp esfereïdor i l’esclafit d’un tro van fer-li obrir els ulls al temps que udolava de plaer, i va sentir l’esquitx d’una tempesta imminent caient a dins de la seva boca. Després, una cortina sobtada d’aigua enfangant la vinya va obligar-la a buscar aixopluc a la barraca de pedra. Uns quants metres van ser suficients per quedar tota xopa i gelada. Allà dins s’hi va arraulir recolzada sobre la paret i va abraçar-se les cames per intentar entrar en calor.
        —Hòstia!
        La Rita es va aixecar sobresaltada per l’intrús. D’on havia sortit? L’Eduard també hi buscava refugi. La xafegada li havia calat tota la roba, enganxada al cos amb apassionament, i quan va entrar-hi panteixava per la corredissa.
        —Final de vacances passat per aigua, oi? —va esbufegar exhalant un vapor màgic.
        Part del serrell li queia sobre el front i el rínxol que s’havia format degotava sobre el nas i la barbeta. Les pestanyes lluïen molt negres per la mullada i emmarcaven una mirada preciosa de sorpresa. Els llavis, entreoberts, li estaven demanant un petó. Per fi, plovia.