Platja del Prat de Llobregat, novembre de 1842
Els dos carabiners romanien apostats en la petita barraca de la platja que havia quedat negada per un pam d’aigua inquieta, degut al temporal que els assotava amb violència des de feia dos dies. En un racó del barracot, els camarades restaven abrigats amb mantes. Observaven en silenci els llampecs d’una tempesta nocturna que colpejava amb força el fràgil sostre de fusta i la feia cruixir d’una forma malastruga.
La descoberta del cadàver del sergent Carbó, amb el coll seccionat, va precipitar la sortida del destacament comandat pel caporal Pons, que havia marxat amb la resta dels companys de la brigada quan tot just començava a ploure. Havien d’arribar a la Comandància de Barcelona per notificar el succés, obrir una investigació dels fets i tornar amb més efectius. L’oficial els havia destinat en parelles a les barraques per fer unes guàrdies nocturnes que li semblaven absurdes i aterridores; estaven envoltats d’aigües gèlides i batuts per una tempesta que impedia fer arribar cap mena de contraban a la platja.
L’Eduard estava entumit, i se sentia tan sol i desemparat com un esquer de caça en una gàbia; tenia la certesa que la patrulla que va marxar cap al poble abans que comencés el diluvi havia estat engolida per les aigües traïdores i que l’assassí tenia el camí lliure per tornar a matar en qualsevol moment.
Pensava en la seva dona i el seu primer fill per enfrontar-se a la mort i defugia l’esguard del seu company que, com aquell qui res, havia agafat la dèria d’esmolar la seva navalla xiuxiuejant de tant en tant paraules inintel·ligibles. Sinistres.
Des de la finestra, es podia veure el minúscul resplendor del quinqué a dins del refugi del costat sud de la platja, on els seus altres dos companys també es resguardaven del temporal. Li va semblar el lloc més segur del món, i també el més llunyà.
Una altra passada sorollosa de l’acer per la pedra va fer-lo tornar a la realitat. No hi havia escapatòria. N’estava segur. Fos qui fos qui vingués a rescatar-los d’aquell malson, hi trobaria el seu cadàver.
La caserna dels Carrabiners i l’Edifici del Semàfor
Aquest microrelat està inspirat en la visita a la caserna dels Carrabiners i l’edifici del semàfor, situats als Espais Naturals del Delta del Llobregat.
L’arribada del cos de carabiners al Prat de Llobregat data de 1830. La seva missió era vigilar la platja del Prat per combatre el contraban de tabac, d’armes i altres béns, però també feia actuacions de salvament quan els vaixells s’encallaven davant de la costa i auxiliava les persones quan les pertorbacions atmosfèriques provocaven grans riuades i inundacions al delta.
L’argument d’aquest petit relat està ambientat durant una de les riuades que es va produir l’any 1842, degut a un gran temporal de pluja. Fins que no es van construir els primers barracons d’obra, els carabiners es quedaven aïllats a les barraques de fusta que hi havia a la platja.
Coneixes la meva novel·la? Pots saber-ne tots els detalls i explorar un fragment clicant a la portada 🙂 Gràcies per llegir-me! Kà.
