L’hora de fer la migdiada era el moment d’escapar-se, una altra vegada. Amb tretze anys, la Jana no comprenia aquella fal·lera de fer nones quan el sol era ben amunt i va abandonar els seus cosins disciplinats que dormien com beneits.
    La casa restava en silenci, així que baixava les escales lentament per no fer soroll. En passar per la cuina, de puntetes, va flairar les aromes de coca de pa de pessic amb pinya i de poma al forn que cuinava la seva estimada tieta, i que li agradaven tant. Ella tampoc no dormia.
    Ja a fora, la xafogor encara volia engolir-se l’aire fresc del vestíbul, protegit per parets de pedres centenàries, i els grills entonaven les cançons insistents de l’estiu sota els ametllers. L’ambient brusent volatilitzava una sentor càlida i seca de garriga que s’escolava pel nas fins a la gola. A ella li encantava. I també sentir els raigs del sol sobre la seva pell daurada, fruit de tantes jornades a l’aire lliure a la vora del riu, i entre les vinyes de xarel·lo i chardonnay. Quan va arribar a la barraca de pedra seca, on el seu avi li havia contat mil vegades que guardava les eines que necessitava per veremar i es resguardava de la pluja inoportuna, hi va trobar un senyal marcat amb guix. Era el mateix signe clandestí que la tieta i ella utilitzaven quan volien fer petar la xerrada sobre les seves coses. Intrigada per la troballa, va decidir tornar a casa abans que ningú se n’adonés de la seva fugida.
    En arribar a la masia, tothom restava a la seva cambra i la tieta l’esperava amb un granissat de llimona a la mà. Va fer-li l’ullet.
    —Demà, no t’oblidis d’avisar-me quan surtis.

•••

Gran Crisalys 2018
Torelló
DO Penedès

•••

Coneixes la meva novel·la? Pots saber-ne tots els detalls i explorar un fragment clicant a la portada 🙂 Kà.