L’Adrià esperava la trucada de la Mar. Mirava de reüll el piano que la seva bestia li va deixar en herència; un monstre negre que va haver de fer entrar al pis amb una grua i que havia de proporcionar-li els diners que refarien la seva malmesa economia. Però els tràmits de venda d’aquella mola de prop de vint mil euros es van interrompre a causa de la pandèmia que havia confinat a casa tota la població. Ara, però, li servia d’excusa per fer videoconferències diàries amb la seva millor amiga, que havia hagut d’aturar les classes de música que impartia a una escola del centre de Barcelona.
    El so del mòbil va interrompre el silenci.
    —Hola, què fas? —La seva veu era una alenada d’aire net.
    —Res de profit. I tu? —va dir ell aixecant-se del canapè.
    —Destapes el piano?
    L’Adrià va treure-li el llençol i va seure a la banqueta. Després va obrir la tapa.
    —El veus? —Enfocava la càmera cap al teclat.
    —Sí. Posa el mòbil al faristol, que et guio.
    Després d’una setmana insistint, la Mar va aconseguir que accedís a rebre unes lliçons bàsiques. Ell va acceptar per fer feliç la persona més increïble que havia conegut i per qui començava a sentir quelcom més que amistat. S’havien acabat els dies de festa amb els amics i també la feina al restaurant, però ella seguia trucant-lo, sempre amb un somriure invisible, per contar-li què havia cuinat, quina sèrie seguia o fins on havia arribat passejant el gos.
    —Demà et passo a veure. M’és igual que no ens deixin sortir.
    El cor de l’Adrià es va accelerar davant la possibilitat de tenir-la a prop.
    —Què dius, Mar? Això està prohibit. No veus com increpen les persones que van pel carrer? —Va posar les mans al teclat prement algunes notes. Un so desafinat va acompanyar el seu neguit.
    —Doncs m’hi acostaré amb el Misto. T’enyoro —va dir ella mirant fixament la càmera—, vull besar-te.
    L’Adrià es va quedar sense alè després de sentir aquelles paraules inesperades i, contradient els seus desitjos, li va prohibir que l’anés a veure amb arguments contundents sobre la tinença d’animals de companyia al pis i les multes per sortir a fer un simple passeig.

Els següents dos dies no va tenir notícies de la seva amiga. Se li havia girat feina preparant unes classes online, o això li havia dit. Així que, després d’atipar-se de vídeos de Youtube i d’aplaudir els sanitaris, practicava les tècniques de piano que ella li havia ensenyat per sentir-la al seu costat, tot esperant la seva trucada amb neguit.
    Llavors va sonar el timbre de casa. Una mescla de sorpresa i emoció va recórrer el seu estómac. S’imaginava la Mar dempeus darrere de la porta i el Misto assegut al seu costat amb la llengua penjant-li, tota rosada. Va envair-lo el nerviosisme propi d’una malifeta il·legal i excitant alhora i, després d’uns segons retenint aquella sensació tan provocadora, va anar a obrir.
    —Perdoni, soc la veïna del costat. Podria deixar ja de tocar els pebrots amb el piano…?

Autor imatge: Pexels, a Pixabay

Coneixes la meva novel·la? Pots saber-ne tots els detalls i explorar un fragment clicant a la portada 🙂

Gràcies per llegir-me! Kà.