El camí solitari des de l’antiga caserna dels carrabiners del Cap de Creus, on s’allotjaven els dos germans, els fascinava. La brisa de la vesprada refrescava l’ambient després d’un dia de xafogor i gaudien encara més de les vistes sobre el mar i del paisatge ferest cobert de garriga, d’herba escombrera i de càdecs de mar esculpits per la Tramuntana. El pintor que trobaven de camí a Port Lligat els somreia quan passàven pel seu costat. Sempre portava un branquilló de regalèssia a la boca. Ells el saludaven amb la mà.
S’havien acostumat a la seva rutina de vacances: els matins els passaven a Cala Jugadora. Baixaven ben aviat pel camí farcit de cantals de llicorella i es banyaven quan encara no hi havia una ànima. La transparència de l’aigua convidava a endinsar-se a un mar fredós i, quan hi entraven, les capbussades i els xiscles se succeïen fins que començaven a arribar més banyistes. Llavors, després de dinar, de fer la migdiada i d’explorar les rodalies del far, feien via a berenar i marxaven cap a Port Lligat.
Ho havien estat parlant. Aquella vespra, quan veiessin el vell pintor, s’aturarien per xerrar una estona. L’estiu s’acabava i pensaven que tornar a l’institut sense aprofitar l’oportunitat de contar una bona anècdota per impressionar les noies de la classe era una ximpleria.
Aquella vesprada, però, no hi va aparèixer. «Què li haurà passat?» Van continuar el camí capcots i decebuts, gairebé arrossegant les vambes, fins que van arribar a la platja Salvador Dalí. Aleshores es van dedicar un somriure còmplice; l’artista havia plantat el seu cavallet a la vora del mar i feia pinzellades ràpides sobre el llenç. Quan els germans s’hi van acostar es van presentar. L’home va atrapar el pinzell amb el dit que treia el cap pel forat de la paleta.
—Hipòlit. Molt de gust —va dir amb la regalèssia als llavis i va estrènyer-los les mans.
Els joves van mirar el quadre. Era la vesprada a la platja amb tons morats i violacis molt intensos. El vermell de les prunes i els gerds decorava la posta de sol i el mar lluïa de color del lilà.
Van estar xerrant molta estona fins que se’ls va fer gairebé de nit. El pintor va contar-los que era fill d’una família de vinyaters que s’havia dedicat a fer vi des d’abans de la fil·loxera i que, quan va arribar el turisme al país, va decidir plegar.
—Quan jo era petit saltava els murs de pedra seca i jugava a fet i amagar amb els meus germans a les vinyes que trobeu pel camí. Ara dormen. Quins temps, aquells…
Una altra mirada entre els xicots. Un d’ells, amb els ulls amarats d’il·lusió, va dir:
—Potser aviat arribarà el moment de despertar-les…
•••
Terra Indika – Lledoner 2019
Mas Pòlit
DO Empordà
•••
Coneixes la meva novel·la? Pots saber-ne tots els detalls i explorar un fragment clicant a la portada 🙂 Kà.
